lunes, 16 de noviembre de 2009
2.1. Jordi de Sant Jordi
Cavaller i escriptor nascut a València, data del qual no se sap amb certesa i morí pels volts de 1424.
La figura d’aquest noble cortesà fou d’elevada importància pel que fa al seguiment del que seria una tradició eminentment trobadoresca i establí vincles amb d’altres escriptors: en les seves composicions aparegueren lloades a la reina Margarida de Prades, per a la qual dedicà solemnes cançons, “Midons” o possiblement “Estramps”.
Gràcies a la seva posició econòmica no tingué problemes, més aviat tot al contrari, en establir relacions amb el Casal d’Aragó: tingué el càrrec fortú d’ésser el cambrer i protector reial d’Alfons el Magnànim i això li permeté d’envoltar-se sempre de les més fines i exemplars persones de la cort.
És clar que participà també en expedicions bèl•liques, bo i sempre amb la companyia del monarca, a Nàpols el 1423, on més tard fou empresonat. Durant la captivitat tingué temps per escriure el poema “Presoner”, on manifestà les seves angoixes i enyorament de la vida cortesana.
Pel que fa a la seva obra, el seu cançoner és breu, divuit composicions, de tema essencialment amorós, vinculat a l’amor cortesà, que guardava especial vigència a la Catalunya d’aquella època.
La influència fou marcada per varis autors com ara Peire Vidal, Folquet de Marsella i, sobretot, Arnaud Daniel; malgrat això, sovint recorregué a expressions i recursos propis de la poesia petrarcana.
El seu poema més bell, considerat de joia de la lírica catalana, va ser els “Estramps”.
En ell s’exposen amb especial delicadesa les faccions de la dama fixades en la retina de l’amant mort, que l’eleven a un altíssim to i joc poètic.
Altres poemes de caràcter rellevant serien “Los enuigs”, on continuà amb la tradició de Cerverí de Girona i “Crida a les dones”, sermó adreçat a les dones i “Lo canviador”, poema en base a les trampes que es feien en els canvis de la moneda.
La figura d’aquest noble cortesà fou d’elevada importància pel que fa al seguiment del que seria una tradició eminentment trobadoresca i establí vincles amb d’altres escriptors: en les seves composicions aparegueren lloades a la reina Margarida de Prades, per a la qual dedicà solemnes cançons, “Midons” o possiblement “Estramps”.
Gràcies a la seva posició econòmica no tingué problemes, més aviat tot al contrari, en establir relacions amb el Casal d’Aragó: tingué el càrrec fortú d’ésser el cambrer i protector reial d’Alfons el Magnànim i això li permeté d’envoltar-se sempre de les més fines i exemplars persones de la cort.
És clar que participà també en expedicions bèl•liques, bo i sempre amb la companyia del monarca, a Nàpols el 1423, on més tard fou empresonat. Durant la captivitat tingué temps per escriure el poema “Presoner”, on manifestà les seves angoixes i enyorament de la vida cortesana.
Pel que fa a la seva obra, el seu cançoner és breu, divuit composicions, de tema essencialment amorós, vinculat a l’amor cortesà, que guardava especial vigència a la Catalunya d’aquella època.
La influència fou marcada per varis autors com ara Peire Vidal, Folquet de Marsella i, sobretot, Arnaud Daniel; malgrat això, sovint recorregué a expressions i recursos propis de la poesia petrarcana.
El seu poema més bell, considerat de joia de la lírica catalana, va ser els “Estramps”.
En ell s’exposen amb especial delicadesa les faccions de la dama fixades en la retina de l’amant mort, que l’eleven a un altíssim to i joc poètic.
Altres poemes de caràcter rellevant serien “Los enuigs”, on continuà amb la tradició de Cerverí de Girona i “Crida a les dones”, sermó adreçat a les dones i “Lo canviador”, poema en base a les trampes que es feien en els canvis de la moneda.
domingo, 15 de noviembre de 2009
2.1. Joanot Martorell i el Tirant lo Blanch
(València, 1405, Gandia –1468). Vigorós cavaller i novel•lista originari de La Safor, va escriure una de les novel•les fonamentals del gènere cavalleresc, el "Tirant lo Blanc", obra que ha estat reconeguda per crítics, lectors i escriptors de tots els temps.
La seva vida va transcórrer entre lluites cavalleresques i viatges per Europa, sempre amb plets per qüestions familiars i d’herències. Martorell va escriure altres textos que no ens han arribat en la seva totalitat, com ara la novel•la Flor de cavalleria i el relat inacabat Guillem de Varoic.
L'any 1433 Martorell surt per primera vegada documentat en una lletra de batalla. El seu caràcter tan personal provocava sovint més d'un enfrontament. N'hi ha quatre de molt famosos:
1. El 1437 contra Joan de Montaplau, el qual rivalitzava sobre una qüestió d'honor, ja que aquest havia promès el seu casament amb la seva germana Damiata.
2. El 1442 contra Jaume Ripoll, pel sol fet d’enfrontar-se a un bon cavaller.
3. El 1442 contra Felip Boil, a causa d'un testimoni gràfic.
4. Des de l'esmenat fins el 1450 contra Don Gonzalo de Budixa.
Cal destacar que Joanot Martorell va viatjar molt, sobretot a Anglaterra, on va conèixer la vida cortesana i molts nobles cavallers de l'època; establí contacte amb molts llibres que més endavant serien la seva font d'inspiració. També anà a Portugal on li fou presentat l'infant Ferran fill del rei de Portugal, al qual li dedica la seva novel•la "Tirant lo Blanch".
L'any 1454 viatjà a Nàpols per ajudar a Alfons el Magnànim.
"Tirant lo Blanch" vindria a ser un conjunt de novel•les dins d'una sola novel•la, dins el qual transcorren diferents plans com ara el militar, l'amorós, de la vida quotidiana. Aquesta novel•la és famosa perquè s'adapta a la història.
Obra
Tirant és armat cavaller en els casaments del rei d'Anglaterra i venç els enfrontaments que succeeixen arrel d'aquests a les festes.
En els primers capítols es pot observar l'evolució del seu aprenentatge i és mes endavant que aquest es llança a la Mediterrània, acompanyat d'un seguit de fills de reis ( de França i Sicília) davant la conquesta turca de l'illa de Rodes. Aquests arriben a Constantinoble, però, una vegada més són reprimits pel valent i coratjós cavaller.
També allibera als grecs i és per això que és proclamat hereu del domini de Constantinoble.
Com a bon cavaller queda gloriosament atònit davant l’esfereïdora bellesa de la filla de l'emperador, Carmesina.
Finalment, però, durant les festes de commemoració, mor a causa d'una pneumònia.
VÍDEO: JOANOT MARTORELL, CAVALLER I ESCRIPTOR
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=26798&p_ex=joanot%20martorell
La seva vida va transcórrer entre lluites cavalleresques i viatges per Europa, sempre amb plets per qüestions familiars i d’herències. Martorell va escriure altres textos que no ens han arribat en la seva totalitat, com ara la novel•la Flor de cavalleria i el relat inacabat Guillem de Varoic.
L'any 1433 Martorell surt per primera vegada documentat en una lletra de batalla. El seu caràcter tan personal provocava sovint més d'un enfrontament. N'hi ha quatre de molt famosos:
1. El 1437 contra Joan de Montaplau, el qual rivalitzava sobre una qüestió d'honor, ja que aquest havia promès el seu casament amb la seva germana Damiata.
2. El 1442 contra Jaume Ripoll, pel sol fet d’enfrontar-se a un bon cavaller.
3. El 1442 contra Felip Boil, a causa d'un testimoni gràfic.
4. Des de l'esmenat fins el 1450 contra Don Gonzalo de Budixa.
Cal destacar que Joanot Martorell va viatjar molt, sobretot a Anglaterra, on va conèixer la vida cortesana i molts nobles cavallers de l'època; establí contacte amb molts llibres que més endavant serien la seva font d'inspiració. També anà a Portugal on li fou presentat l'infant Ferran fill del rei de Portugal, al qual li dedica la seva novel•la "Tirant lo Blanch".
L'any 1454 viatjà a Nàpols per ajudar a Alfons el Magnànim.
"Tirant lo Blanch" vindria a ser un conjunt de novel•les dins d'una sola novel•la, dins el qual transcorren diferents plans com ara el militar, l'amorós, de la vida quotidiana. Aquesta novel•la és famosa perquè s'adapta a la història.
Obra
Tirant és armat cavaller en els casaments del rei d'Anglaterra i venç els enfrontaments que succeeixen arrel d'aquests a les festes.
En els primers capítols es pot observar l'evolució del seu aprenentatge i és mes endavant que aquest es llança a la Mediterrània, acompanyat d'un seguit de fills de reis ( de França i Sicília) davant la conquesta turca de l'illa de Rodes. Aquests arriben a Constantinoble, però, una vegada més són reprimits pel valent i coratjós cavaller.
També allibera als grecs i és per això que és proclamat hereu del domini de Constantinoble.
Com a bon cavaller queda gloriosament atònit davant l’esfereïdora bellesa de la filla de l'emperador, Carmesina.
Finalment, però, durant les festes de commemoració, mor a causa d'una pneumònia.
VÍDEO: JOANOT MARTORELL, CAVALLER I ESCRIPTOR
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=26798&p_ex=joanot%20martorell
2.2. Jaume Roig
Jaume Roig va néixer a València al principi del segle XV i va esdevenir un dels personatges més representatius de la burgesia valenciana, la qual veient com la seva posició i estil de vida s'anaven afermant, en un futur del que disposava total regna; i tot plegat proporcionava un atractiu delit de divertir-se i aquesta nova posició obrí les portes a una literatura humorística i popular, sense excessives pretensions estilístiques ni transcendència conceptual.
Ocupà càrrecs importants en el govern de la ciutat i destacà en cercles intel•lectuals.
Professionalment, fou un metge de gran prestigi a l'Hospital d'en Clapers, entre 1450 i 1462,i fins i tot esdevingué metge personal de la reina Maria de Castella.
Roig va escriure el Espill, publicat per primera vegada el 1531, amb el títol de Llibre de consells, i més tard, amb el de Llibre de les dones. Aquest es tracta d'un relat misogin de 16.359 versos escrit en la forma tradicional i amb clara intenció d'entretenir el públic. Aquesta intenció lúdica justifica la tria dels versos tetrasíl•labs apariats, que permeten un exercici d'enginy que obliga a una major atenció per part de l'espectador.
El llibre comença amb una consulta de l'autor adreçada a un cavaller anomenat Joan Fabra. Aquesta preocupació per l'estil correspon a una atenció rigorosa en la redacció de l'obra.
"Espill" es presenta com un relat autobiogràfic escrit en primera persona. Aquest està adreçat al nebot de l'autor, Baltasar Bou, amb una intenció didàctica i moralitzadora, fonamentada de consells perquè es defugin les dones, l’acceptació de les quals és de portadores de vicis i causants de les desgràcies. La vida de l'autor s'ofereix com un model que cal evitar pel que fa al seu fracàs amb les dones i un model a seguir en la trajectòria de la virtut.
1.5. Els successors de March
L'interès per la poesia de March el segle XVI va ser tan important que fins i tot arribà a Castella i Portugal. I és que tractant-se de poeta tan agosarat caràcter, tan subtil i alhora tan apassionat, no fóra per menys.
Les seves obres es publicaren i traduïren en moltes llengües, i vans ser llegides i imitades per llurs admiradors.
Entre els seus seguidors cal destacar la important figura de Joan Boscà, català que escriví en llengua castellana, més conegut com a Juan Boscán i fou aquest qui inicià el seu amic Garcilaso de la Vega en la lectura del poeta de Gandia.
A Catalunya, Pere Serafí també es convertí en un lector fanàtic d'Ausiàs March
Les seves obres es publicaren i traduïren en moltes llengües, i vans ser llegides i imitades per llurs admiradors.
Entre els seus seguidors cal destacar la important figura de Joan Boscà, català que escriví en llengua castellana, més conegut com a Juan Boscán i fou aquest qui inicià el seu amic Garcilaso de la Vega en la lectura del poeta de Gandia.
A Catalunya, Pere Serafí també es convertí en un lector fanàtic d'Ausiàs March
1.4. Influències
March fou un poeta, de caire tardà el qual introduí en la seva poesia idees, pensaments fisolòfics, analitzà acuradament les passions i escrigué una obra abstracta. Les seves fonst d'influència poden dividir-se en dos grans grups:
Les que tenen un paper destacat en la producció amorosa i aquelles que tenen a veure amb la producció de tipus moral.
- POESIES AMOROSOSES
Dins d'aquest àmbit trobem algunes similituds entre l'obra marquiana i la trobadoresca, com ara el tipus d'estructuració pel que fa a les composicions, lús de senyals i convergència en alguns temes. March, però, s'aostà més als últims representants, tot i que establí una escisió, amb la introducció d'idees pròpies del seu temps.
Cal destacar en un paper fortament rellevant també l'influència de dos poetes italians molt importants en la literatura universal: Dante Alighieri i Francesco Petrarca. L'essència de les obres del primer amb les de March es fonamenta d'obres medievals i és on hi trobem una major presència de la filosofia i l'escolàstica; també, els dos especulen sobre la natura de l'amor i la seva trascendència.
Petrarca, en canvi, amb una actitud més moderna, anuncia el Renaixement.
Encara que tots dos autors van escriure sobre la mort de les seves dones, March es distancià de la poesia d'aquests en el tractament de l'objecte amorós: pels italians, la perfecció femenina ocupava tant espai en les seves obres com el sofriment per l'amor no correspost.
- L'ESCOLÀSTICA I LA FILOSOFIA
Sant Tomàs i Aristòtil van ser les influències més destacables en l'obra del poeta pel que fa al canvi a una poesia de contingut moral i didàctic en substitució de la poesia amorosa trobadoresca; i, a més, en veure apropar-se la mort, va compondre una sèrie de poemes moralitzants que recordaven algunes composicions de joventut(tot un seguit de sirventesos morals). Es tracta de composicions allunyades de la tradició, tant de la forma com del contingut, de to confidencial, que amaguen el pessimisme característic i s'observa en ells el refugi de la fe. Eren poemes, per tant, didàctics i molt filosòfics que responien al gust per la moralització del moment.
(Aquestes, però, responen a una influència bàsicament aristotèlica).
Les que tenen un paper destacat en la producció amorosa i aquelles que tenen a veure amb la producció de tipus moral.
- POESIES AMOROSOSES
Dins d'aquest àmbit trobem algunes similituds entre l'obra marquiana i la trobadoresca, com ara el tipus d'estructuració pel que fa a les composicions, lús de senyals i convergència en alguns temes. March, però, s'aostà més als últims representants, tot i que establí una escisió, amb la introducció d'idees pròpies del seu temps.
Cal destacar en un paper fortament rellevant també l'influència de dos poetes italians molt importants en la literatura universal: Dante Alighieri i Francesco Petrarca. L'essència de les obres del primer amb les de March es fonamenta d'obres medievals i és on hi trobem una major presència de la filosofia i l'escolàstica; també, els dos especulen sobre la natura de l'amor i la seva trascendència.
Petrarca, en canvi, amb una actitud més moderna, anuncia el Renaixement.
Encara que tots dos autors van escriure sobre la mort de les seves dones, March es distancià de la poesia d'aquests en el tractament de l'objecte amorós: pels italians, la perfecció femenina ocupava tant espai en les seves obres com el sofriment per l'amor no correspost.
- L'ESCOLÀSTICA I LA FILOSOFIA
Sant Tomàs i Aristòtil van ser les influències més destacables en l'obra del poeta pel que fa al canvi a una poesia de contingut moral i didàctic en substitució de la poesia amorosa trobadoresca; i, a més, en veure apropar-se la mort, va compondre una sèrie de poemes moralitzants que recordaven algunes composicions de joventut(tot un seguit de sirventesos morals). Es tracta de composicions allunyades de la tradició, tant de la forma com del contingut, de to confidencial, que amaguen el pessimisme característic i s'observa en ells el refugi de la fe. Eren poemes, per tant, didàctics i molt filosòfics que responien al gust per la moralització del moment.
(Aquestes, però, responen a una influència bàsicament aristotèlica).
sábado, 14 de noviembre de 2009
1.3. Obra
Es considera a si mateix..." mestre de l'amor"
March és reconegut com el més profund i impressionant dels poetes en llengua catalana, i això es deu al seu estil innovador, format per una obra molt peculiar i personalíssima: un conjunt de 128 composicions de tipus amorós i moral.
El factor més decisiu és el seu afany per trencar amb la tradició trobadoresca, a la qual deixa de donar tanta importància, per encarar-se cap a un altre camí, el de la poesia moderna. L'idealisme i l'amor sublimat donen pas al realisme. Els homes i les dones dels seus poemes són de carn i os, dialoguen, estimen o odien en pla d'igualtat i l'amor mateix es fa complex.
Així doncs, March és capdavanter en escriure poesia en català i abandona la llengua provençal utilitzada fins el moment. La llengua comuna li permet de fugir dels artificis i assolir una expressió més directa i sincera dels sentiments: passió amorosa .
Els seu cançoner es pot agrupar en cicles que porten el nom del tema que tracten: en aquest cas, el senyal o dedicatòria que porten en la darrera estrofa.
Segons els CANTS D'AMOR:
- PLENA DE SENY, el centre d'atenció és el mateix poeta i se sent orgullós de patir i de sentir com ningú aquest profund patiment a causa d'una història d'amor. La dona hi és atacada, acusada, ja que no entén una concepció de l'amor basada en la puresa de la relació amorosa, en un contacte intel•lectual entre els amants. March entendrà llavors que l'estimada no l'estima tant com ell a ella.
- LLIR ENTRE CARDS, es dóna una dona de classe elevada, casada i amb fills, a la qual li són dedicats trenta-cinc poemes. En aquests es planteja una concepció de caràcter més purista i intel•lectual de l'amor; el poeta es mou entre l'amor espiritual i el sensual. Però, la seva angoixa és tanta, que només la mort pot lliurar-lo de tot patiment.
La dona és idealitzada, en un ésser perfecte, distant, diví.
- OH, FOLLA AMOR, significa literalment "amor boig" i deshonest que es manifesten en un descontentament i vergonya envers l'autor, doncs, s'arriba a la conclusió que si ella és pecadora i ell l'estima, ell també serà pecador.
S'escriuen deu poemes de to violent i insultant.
- AMOR AMOR, dotze poemes de caire reflexiu en què el poeta admet que ell no és pur i perfecte i que com a home també necessita caure en els plaers de la carn i acceptar-se tal com és. Tot i que també analitza que mai entre ambdós es produirà una comunicació absoluta on s'entenguin a la perfecció.
- MON DARRER BÉ, cicle en què l'autor pren un paper reflexiu i les seves paraules agafen un to tranquil. Es comença a fer explícita la clara maduresa literària de March.
- BELL AB BON SENY, similar a l'anterior i com a darreres composicions de l'autor, s'observa un to més relaxat i no tan agosarat.
Entre els cicles que no porten cap senyal destaquen els CANTS DE MORT:
- EL CANT ESPIRITUAL és una clam angoixant de qui tem un càstig diví. L'autor té fe en Déu, però els seus actes no s'hi corresponen.
- ELS CANTS DE LA MORT, on es plany la fi d'una dona que podria ésser la seva segona esposa, Joana Escorna. Es tracta d'una separació inevitable; quan ha expirat, el poeta increpa l'esperit de la mort perquè se li aparegui i li faci esment de com està, com es troba.
Es parla molt humanament de l'absència de l'estimada; ella la segueix estimant malgrat la separació.
L'obra ausiasmarquiana estableix una estructura característica que es compleix en totes i cadascuna de les seves composicions; la divisió dels vuit versos de cada cobla en dues parts: els primers fan referència a la generalització, i els darrers, a la situació personal. Tots són versos decasíl•labs marcats amb una forta pausa o cesura (4+6), excepte l'ús especificatiu d'estramps o formes reiteratives en l'encapçalament de cada part, és a dir, en el primer hemistiqui dels versos primer i cinquè. Sovint aquests indiquen el canvi d'àmbit general al particular.
Es pot afirmar que Ausiàs March condensa les conviccions amoroses i els valors de l'Edat Mitjana, supera els arquetips del seu temps i obre les portes a una concepció moderna de la psicologia humana.
March és reconegut com el més profund i impressionant dels poetes en llengua catalana, i això es deu al seu estil innovador, format per una obra molt peculiar i personalíssima: un conjunt de 128 composicions de tipus amorós i moral.
El factor més decisiu és el seu afany per trencar amb la tradició trobadoresca, a la qual deixa de donar tanta importància, per encarar-se cap a un altre camí, el de la poesia moderna. L'idealisme i l'amor sublimat donen pas al realisme. Els homes i les dones dels seus poemes són de carn i os, dialoguen, estimen o odien en pla d'igualtat i l'amor mateix es fa complex.
Així doncs, March és capdavanter en escriure poesia en català i abandona la llengua provençal utilitzada fins el moment. La llengua comuna li permet de fugir dels artificis i assolir una expressió més directa i sincera dels sentiments: passió amorosa .
Els seu cançoner es pot agrupar en cicles que porten el nom del tema que tracten: en aquest cas, el senyal o dedicatòria que porten en la darrera estrofa.
Segons els CANTS D'AMOR:
- PLENA DE SENY, el centre d'atenció és el mateix poeta i se sent orgullós de patir i de sentir com ningú aquest profund patiment a causa d'una història d'amor. La dona hi és atacada, acusada, ja que no entén una concepció de l'amor basada en la puresa de la relació amorosa, en un contacte intel•lectual entre els amants. March entendrà llavors que l'estimada no l'estima tant com ell a ella.
- LLIR ENTRE CARDS, es dóna una dona de classe elevada, casada i amb fills, a la qual li són dedicats trenta-cinc poemes. En aquests es planteja una concepció de caràcter més purista i intel•lectual de l'amor; el poeta es mou entre l'amor espiritual i el sensual. Però, la seva angoixa és tanta, que només la mort pot lliurar-lo de tot patiment.
La dona és idealitzada, en un ésser perfecte, distant, diví.
- OH, FOLLA AMOR, significa literalment "amor boig" i deshonest que es manifesten en un descontentament i vergonya envers l'autor, doncs, s'arriba a la conclusió que si ella és pecadora i ell l'estima, ell també serà pecador.
S'escriuen deu poemes de to violent i insultant.
- AMOR AMOR, dotze poemes de caire reflexiu en què el poeta admet que ell no és pur i perfecte i que com a home també necessita caure en els plaers de la carn i acceptar-se tal com és. Tot i que també analitza que mai entre ambdós es produirà una comunicació absoluta on s'entenguin a la perfecció.
- MON DARRER BÉ, cicle en què l'autor pren un paper reflexiu i les seves paraules agafen un to tranquil. Es comença a fer explícita la clara maduresa literària de March.
- BELL AB BON SENY, similar a l'anterior i com a darreres composicions de l'autor, s'observa un to més relaxat i no tan agosarat.
Entre els cicles que no porten cap senyal destaquen els CANTS DE MORT:
- EL CANT ESPIRITUAL és una clam angoixant de qui tem un càstig diví. L'autor té fe en Déu, però els seus actes no s'hi corresponen.
- ELS CANTS DE LA MORT, on es plany la fi d'una dona que podria ésser la seva segona esposa, Joana Escorna. Es tracta d'una separació inevitable; quan ha expirat, el poeta increpa l'esperit de la mort perquè se li aparegui i li faci esment de com està, com es troba.
Es parla molt humanament de l'absència de l'estimada; ella la segueix estimant malgrat la separació.
L'obra ausiasmarquiana estableix una estructura característica que es compleix en totes i cadascuna de les seves composicions; la divisió dels vuit versos de cada cobla en dues parts: els primers fan referència a la generalització, i els darrers, a la situació personal. Tots són versos decasíl•labs marcats amb una forta pausa o cesura (4+6), excepte l'ús especificatiu d'estramps o formes reiteratives en l'encapçalament de cada part, és a dir, en el primer hemistiqui dels versos primer i cinquè. Sovint aquests indiquen el canvi d'àmbit general al particular.
Es pot afirmar que Ausiàs March condensa les conviccions amoroses i els valors de l'Edat Mitjana, supera els arquetips del seu temps i obre les portes a una concepció moderna de la psicologia humana.
viernes, 13 de noviembre de 2009
1.3.1. CICLES DE CANTS D'AMOR
Plena de Seny
Llir entre Cards
Oh, Folla Amor
Amor Amor
Mon Darrer Bé
Bell Ab Bon Seny
Llir entre Cards
Oh, Folla Amor
Amor Amor
Mon Darrer Bé
Bell Ab Bon Seny
Als fats coman tot...
Als fats coman tot quant serà de mi,
puys só estolt de ma elecció;
mon seny és mort, a qui Déu no perdó,
puys al començ de tot me derrenclí.
Ja no és temps tenir frens al voler,
malalta és ma bona voluntat,
e vaig en loch on no vull ser portat:
só descontent de tot quant pusqua fer.
Sí com al hom no li basta poder,
paralitich, quant és en peus levat,
anar al loch on vol ésser anat,
ans cau, a tort va contra son mester;
ne pren a mi que faç lo que no•m plau
y aquell voler de la rahó ‘s vençut:
e si•l complach mon delit és perdut,
per què sens cor faç quant de mi vejau.
Sí com als vents és donada la nau,
mentr’és debat als mariners vengut:
ladonchs la nau son camí ha tengut,
per senya tal qual ans del contrast jau;
ne pren a mi, car mon enteniment
ha gran debat ab lo voler del cors;
determenar llur debat clar no gos:
proejant lo temps, l’apetit vaig siguent.
Passà lo temps que fuy d’Amor content,
si bé tostemps sentí ses grans dolors,
mescladament dolçós amb amargors:
creya rey ser, vehent-me d’ell sirvent;
yo fuy content de sos mals sens los béns,
per bé que•l mal sens bé no pot venir,
mas yo amprench per ell més que morir.
malament viu qui ‘n mal fer no té frens.
O tu, Amor, qui ton poder m’estens
axí fortment que no•t puch resistir,
hix fora mi, puys en plaer no gir
ma voluntat a fer tos manaments!
Vulles haver encontra mi ergull!
Lexa vasall qui no•t voll per senyor.
Quin moviment venç aquesta dolor,
fent-me jaquir ben fer, de qui•m despull?
Aquest meu fet bona ffi no ll’acull,
e lo present és ple de gran tristor;
aquesta ve del dan avenidor
que de present lo tinch davant mon ull.
Yo•l soferré, si ab cor molt ardit
la que yo am per mi passa lo mal,
sens penedir: qui•s penit grat no val;
ladonchs la mort no•m serà sens delit.
Lir entre carts, gran és lo meu delit
mentre no pens lo que poríeu fer;
tot act’és prop de lla on és poder,
i al voler governa l’apetit.
puys só estolt de ma elecció;
mon seny és mort, a qui Déu no perdó,
puys al començ de tot me derrenclí.
Ja no és temps tenir frens al voler,
malalta és ma bona voluntat,
e vaig en loch on no vull ser portat:
só descontent de tot quant pusqua fer.
Sí com al hom no li basta poder,
paralitich, quant és en peus levat,
anar al loch on vol ésser anat,
ans cau, a tort va contra son mester;
ne pren a mi que faç lo que no•m plau
y aquell voler de la rahó ‘s vençut:
e si•l complach mon delit és perdut,
per què sens cor faç quant de mi vejau.
Sí com als vents és donada la nau,
mentr’és debat als mariners vengut:
ladonchs la nau son camí ha tengut,
per senya tal qual ans del contrast jau;
ne pren a mi, car mon enteniment
ha gran debat ab lo voler del cors;
determenar llur debat clar no gos:
proejant lo temps, l’apetit vaig siguent.
Passà lo temps que fuy d’Amor content,
si bé tostemps sentí ses grans dolors,
mescladament dolçós amb amargors:
creya rey ser, vehent-me d’ell sirvent;
yo fuy content de sos mals sens los béns,
per bé que•l mal sens bé no pot venir,
mas yo amprench per ell més que morir.
malament viu qui ‘n mal fer no té frens.
O tu, Amor, qui ton poder m’estens
axí fortment que no•t puch resistir,
hix fora mi, puys en plaer no gir
ma voluntat a fer tos manaments!
Vulles haver encontra mi ergull!
Lexa vasall qui no•t voll per senyor.
Quin moviment venç aquesta dolor,
fent-me jaquir ben fer, de qui•m despull?
Aquest meu fet bona ffi no ll’acull,
e lo present és ple de gran tristor;
aquesta ve del dan avenidor
que de present lo tinch davant mon ull.
Yo•l soferré, si ab cor molt ardit
la que yo am per mi passa lo mal,
sens penedir: qui•s penit grat no val;
ladonchs la mort no•m serà sens delit.
Lir entre carts, gran és lo meu delit
mentre no pens lo que poríeu fer;
tot act’és prop de lla on és poder,
i al voler governa l’apetit.
1.3.1.5. Si com lo taur
Sí com lo taur se•n va fuyt pel desert
quant és sobrat per son semblant qui•l força,
ne torna may fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert:
_____________________________________
tot enaxí•m cové lunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran pahor qui•m toll ser delitós.
MÚSICA DE POETES: Si com lo taur
quant és sobrat per son semblant qui•l força,
ne torna may fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert:
_____________________________________
tot enaxí•m cové lunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran pahor qui•m toll ser delitós.
MÚSICA DE POETES: Si com lo taur
1.3.1.4. Colguen les gents ab alegria festes
Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
______________________________________
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.
Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no•m plau la pràctica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
si com d'hom mort de mi prenen espant.
_______________________________________
Lo rei xipré, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.
Cell Teixion qui•l buitre•l menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta•m té lo setge,
______________________________________
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no•s porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa.
E, si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d'una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nu, qui de plaer no pensa
_____________________________________
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir;
e, si•m cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
E, si lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que•m sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
______________________________________
penedint vós com per poca mercè
mor l'ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
Tornada
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que•s pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.
lloant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
______________________________________
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.
Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no•m plau la pràctica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
si com d'hom mort de mi prenen espant.
_______________________________________
Lo rei xipré, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.
Cell Teixion qui•l buitre•l menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta•m té lo setge,
______________________________________
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no•s porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa.
E, si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d'una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nu, qui de plaer no pensa
_____________________________________
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir;
e, si•m cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
E, si lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que•m sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
______________________________________
penedint vós com per poca mercè
mor l'ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
Tornada
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que•s pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.
Quins tan segurs...
Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
¿com soferràs los mals qui·t són davant?
Acuita't, doncs, a la mort, qui t'espera
e per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig
dient: "Amic, ix de casa estrangera!
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l'ha sentida,
car jo defuig a tot home que·m crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor!
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida·m vol donar heretaments
e d'aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida·l benauirat,
car, si l'hom és a mals aparellat,
la veu de mort li és melodiosa.
Be'm maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador!
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força poderosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si·ls recont l'acolorat plaer,
lo temps perdut sospirant maldiran.
Null home conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça a plànyer:
jo son aquell de qui·s deu hom complànyer,
car de mon cor, la sang se'n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca's tot jorn l'humit qui·m sosté vida
e la tristor contra mi és ardida
e, en mon socors, mà no s'hi troba armada.
Llir entre cards, l'hora sent acostada
que civilment és ma vida finida:
puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.
1.3.1.2. Així com cell qui en lo somni es delita
Així com cell qui en lo somni•s delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que•l temps passat me té
l'imaginar, que altre bé no hi habita.
_______________________________________
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun be'm pot caure:
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no•m trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensar me sojorn e•m delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor,
_____________________________________
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure•l fan que li serà estorta
e•l fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
____________________________________
e, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no•l sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui•m giten de saber
com del passar plaer me cové eixir.
_______________________________________
Las! mon delit dolor se converteix,
dobla's l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co•l malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no"l creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
_________________________________________
qui los passats plaers li renovella
sí que•l passat present li fa tornar;
mas, com se'n part, l'és forçat congoixar,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Tornada
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.
MÚSICA DE POETES: Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que•l temps passat me té
l'imaginar, que altre bé no hi habita.
_______________________________________
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun be'm pot caure:
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no•m trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensar me sojorn e•m delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor,
_____________________________________
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure•l fan que li serà estorta
e•l fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
____________________________________
e, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no•l sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui•m giten de saber
com del passar plaer me cové eixir.
_______________________________________
Las! mon delit dolor se converteix,
dobla's l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co•l malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no"l creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
_________________________________________
qui los passats plaers li renovella
sí que•l passat present li fa tornar;
mas, com se'n part, l'és forçat congoixar,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Tornada
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.
MÚSICA DE POETES: Així com cell qui en lo somni es delita
1.3.1.1. Veles e vents
Ve/les/ e/ vents// han/ mos/ de/sigs/ com/plir/, A
fa/ent/ ca/mins// dub/to/sos/ per/ la/ mar/. B
Mes/tre i/ Po/nents// con/tra/ d'ells/ veig/ ar/mar;/ B
Xa/loc/, Lle/vant, // los/ deu/en/ sub/ve/nir / A
_________________________________
ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn C
fent humils precs al vent Tramuntanal D
que en son bufar los sia parcial D
e que tots cinc complesquen mon retorn. C
Versos decasíl•labs amb rima
RIGOROSAMENT CONSONANT! (4+6) X’
Bullirà el mar com la cassola en forn, [...]
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn;
____________________________
grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugits al mar, on són nodrits e fets,
pel gran remei en terra eixiran.
Los peregrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran.
_____________________________
En lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats,
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè Amor per mort és anul•lats;
mas io no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
____________________________
Io so gelós de vostre escàs voler,
que, io morint, no meta mi en oblit;
sol est pensar me tol del món delit,
car nos vivint, no creu se pusca fer:
après ma mort, d'amar perdau poder
e sia tost en ira convertit,
e, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
_______________________________
Oh Déu!, per què terme no hi ha en amor,
car prop d'aquell io em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l'avenidor.
Jo són aquell pus extrem amador,
après d'aquell a qui Déu vida tol:
puis io són viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa extrema dolor.
______________________________
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas per mon fat Fortuna cas no em porta,
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost,
I aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no plau ma vida ser ser estorta
d'un cas molt fer, qual pret Déu sia tost.
_________________________________
Lladoncs les gents no els caldrà donar fe
al que amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Tornada
Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de cus vos acompanyaré.
MÚSICA DE POETES: Veles e vents
fa/ent/ ca/mins// dub/to/sos/ per/ la/ mar/. B
Mes/tre i/ Po/nents// con/tra/ d'ells/ veig/ ar/mar;/ B
Xa/loc/, Lle/vant, // los/ deu/en/ sub/ve/nir / A
_________________________________
ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn C
fent humils precs al vent Tramuntanal D
que en son bufar los sia parcial D
e que tots cinc complesquen mon retorn. C
Versos decasíl•labs amb rima
RIGOROSAMENT CONSONANT! (4+6) X’
Bullirà el mar com la cassola en forn, [...]
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn;
____________________________
grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugits al mar, on són nodrits e fets,
pel gran remei en terra eixiran.
Los peregrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran.
_____________________________
En lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats,
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè Amor per mort és anul•lats;
mas io no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
____________________________
Io so gelós de vostre escàs voler,
que, io morint, no meta mi en oblit;
sol est pensar me tol del món delit,
car nos vivint, no creu se pusca fer:
après ma mort, d'amar perdau poder
e sia tost en ira convertit,
e, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
_______________________________
Oh Déu!, per què terme no hi ha en amor,
car prop d'aquell io em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l'avenidor.
Jo són aquell pus extrem amador,
après d'aquell a qui Déu vida tol:
puis io són viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa extrema dolor.
______________________________
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas per mon fat Fortuna cas no em porta,
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost,
I aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no plau ma vida ser ser estorta
d'un cas molt fer, qual pret Déu sia tost.
_________________________________
Lladoncs les gents no els caldrà donar fe
al que amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Tornada
Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de cus vos acompanyaré.
MÚSICA DE POETES: Veles e vents
2. LA POESIA DE LA SEGONA MEITAT S. XV
La poesia de la segona meitat del segle XV, període històric també anomenat el Segle d’Or Valencià, avarca les millors obres en català-valencià dels autors més importants.
Aquest segle parteix d’una situació inicial al capdavant de la qual la literatura es fonamentava del tipus trobadoresc i medieval, deixant de banda la prosa.
Més endavant, però, la llengua catalana aconsegueix la seva maduresa literària i aquesta posa fi als provençalismes, per ésser la més preuada de la prosa.
Al llarg del segle XV ens trobem envoltats d’un ampli cercle constituït en la seva major part per autors molt importants: Jordi de Sant Jordi, amb una poesia marcada encara per l’estil dels trobadors, tot i que amb influències de Petrarca; Ausiàs March insereix de manera decisiva , destaca com un dels millors poetes en totes les llengües romàniques, el qual s’allunya de la idealització dels poetes anteriors i declara la introspecció profunda de l’home; Joanot Martorell , conegut per la seva excepcional obra de “Tirant lo Blanch”, en la qual assenyala les ambicions i preocupacions d‘uns personatges que es mostren tal i com són, deixant entreveure les seves vicissituds i defectes. Encara que en l‘obra s‘idealitzen la valentia i l’esforç del cavaller Tirant, són també contades les desventures ; Joan Roís de Corella, combina la prosa i el vers, sent l‘amor el tema principal al qual se sumen la retòrica de l‘humanisme i la devoció pels clàssics grecollatins; Jaume Roig, autor de l‘Espill, estableix relació amb l‘escola satírica valenciana; Isabel de Villena, autora de “Vita Christi” fou un contrapunt de la misogínia de “l’Espill”. És la primera escriptora catalana i reconeguda pel seu elevat talent intel•lectual.
D’altres autors també destacats en són Jaume Gassull i Bernat Fenollar, ambdós valencians, clouen l’etapa.
Aquest segle parteix d’una situació inicial al capdavant de la qual la literatura es fonamentava del tipus trobadoresc i medieval, deixant de banda la prosa.
Més endavant, però, la llengua catalana aconsegueix la seva maduresa literària i aquesta posa fi als provençalismes, per ésser la més preuada de la prosa.
Al llarg del segle XV ens trobem envoltats d’un ampli cercle constituït en la seva major part per autors molt importants: Jordi de Sant Jordi, amb una poesia marcada encara per l’estil dels trobadors, tot i que amb influències de Petrarca; Ausiàs March insereix de manera decisiva , destaca com un dels millors poetes en totes les llengües romàniques, el qual s’allunya de la idealització dels poetes anteriors i declara la introspecció profunda de l’home; Joanot Martorell , conegut per la seva excepcional obra de “Tirant lo Blanch”, en la qual assenyala les ambicions i preocupacions d‘uns personatges que es mostren tal i com són, deixant entreveure les seves vicissituds i defectes. Encara que en l‘obra s‘idealitzen la valentia i l’esforç del cavaller Tirant, són també contades les desventures ; Joan Roís de Corella, combina la prosa i el vers, sent l‘amor el tema principal al qual se sumen la retòrica de l‘humanisme i la devoció pels clàssics grecollatins; Jaume Roig, autor de l‘Espill, estableix relació amb l‘escola satírica valenciana; Isabel de Villena, autora de “Vita Christi” fou un contrapunt de la misogínia de “l’Espill”. És la primera escriptora catalana i reconeguda pel seu elevat talent intel•lectual.
D’altres autors també destacats en són Jaume Gassull i Bernat Fenollar, ambdós valencians, clouen l’etapa.
jueves, 12 de noviembre de 2009
1.3.1.3. Així com cell qui es veu prop de la mort
Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
______________________________________
ne prenc a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós bastant mos mals delir.
Desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.
MÚSICA DE POETES: Així com cell qui es veu prop la mort
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
______________________________________
ne prenc a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós bastant mos mals delir.
Desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.
MÚSICA DE POETES: Així com cell qui es veu prop la mort
domingo, 8 de noviembre de 2009
COLGUEN LES GENTS AB ALEGRIA FESTES
Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.
Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no·m plau la pràctica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
si com d'hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xipré, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.
Cell Teixion qui·l buitre·l menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta·m té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no·s porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa.
E, si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d'una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir;
e, si·m cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
E, si lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que·m sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l'ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que·s pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.
lloant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.
Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no·m plau la pràctica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
si com d'hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xipré, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.
Cell Teixion qui·l buitre·l menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta·m té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no·s porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa.
E, si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d'una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir;
e, si·m cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
E, si lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que·m sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l'ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que·s pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.
Axí com cell qui en lo somni es delita
Axí com cell qui·n lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que·l temps passat me té
l'imaginar, qu·altre bé no y habita,
sentint estar en aguayt ma dolor,
sabent de cert qu·en ses mans he de jaure.
Temps de venir en negun bé·m pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no·m trobe amador,
mas del passat, qu·és no-res e finit;
d'aquest pensar me sojorn e·m delit,
mas quan lo pert, s'esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutgat a mort
he de lonch temps la sab e s'aconorta,
e creure·l fan que li serà estorta
e·l fan morir sens un punt de recort.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort,
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té lo pensament
per enamich, fent-li d'enuyts report;
e com lo vol d'algún plaer servir
li'n pren axí com dona·b son infant,
que si verí li demana plorant
ha ten poch seny que no·l sab contradir.
Ffóra millor ma dolor sofferir
que no mesclar pocha part de plaher
entre·quells mals, qui·m giten de saber
com del passat plaher me cové·xir.
Las! Mon delit dolor se converteix;
doble's l'affany aprés d'un poch repós,
si co·l malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l'ermità, qui·nyorament no·l creix
d'aquells amichs que teni·en lo món,
essent lonch temps qu·en lo poblat no fon,
per fortuyt cars hun d'ells li apareix,
qui los passats plahers li renovella,
sí que·l passat pressent li fa tornar;
mas com se'n part, l'és forçat congoxar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Tornada
Plena de seny, quant amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creura poch, si l'envejós consella.
1.2. Vida
Ausiàs March fou un poeta i cavaller valencià, probablement nascut el 1397 a Gandia, procedent d'una petita família de la noblesa vinculada amb les lletres i la poesia; fill de Pere March i Elionor Ripoll.
Amb la prematura mort del seu pare, Ausiàs March heretà tots els seus patrimonis i ràpidament començà la seva formació com cavaller.
Fou vassall del duc de Granada, Alfons d'Aragó
El 1419, es llançà a l'expedició per la Mediterrània.
Com a bon noble cortesà i ja des de molt jove, realitzà tasques de la caça, entre les quals, destaca el càrrec de falconer del rei junt amb d'altres cavallers. Estar en aquest cercle, era un privilegi de molt pocs; i va ser gràcies aquest que esdevingué amic i company de la reialesa. Aquesta posició li valgué de gran importància, per afrontar més tard algunes declaracions de l'ordre superior en contra de la seva persona; blasfemes que l'acusaven per pederastia, especialment un document en forma de carta que redactà la reina Maria d'Aragó.
March es casà als 40 anys amb Isabel de Martorell, germana de Joanot Martorell. Aquesta, però, morí dos anys després i el poeta tornà a casar-se novament amb Joana Escorna.
El seu darrer curs, March adopta en la seva plenitud una maduresa literària, i aquesta queda reflexa en les seves composicions: l'amor, la solitud, el patiment davant la mort, o el desassossec per la mateixa existència troben una vigorosa expressió en ell. Les seves paraules són el fruit d'una profunda introspecció. Aquesta expressió nua i directa de les emocions el connecten amb lectors de tots els temps ( el verisme, la sinceritat).
Finalment va morir l'any 1459, a l'edat de 62 anys.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)