COLGUEN LES GENTS AB ALEGRIA FESTES

Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.

Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no·m plau la pràctica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
si com d'hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xipré, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Teixion qui·l buitre·l menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta·m té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no·s porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa.

E, si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d'una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir;
e, si·m cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.

E, si lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que·m sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l'ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que·s pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.